DADES DEL CONCERT
Artista: Clara Peya
Gira: Corsé
55 Voll Damm Festival de Jazz Barcelona
Data: 15 de novembre de 2023
Lloc: Paral·lel 62
Fotografías: Lluís M. Montanero | Crónica: Yolanda Llopis
***
Clara Peya. Treient-nos el corsé.
Cau una mena de xirimiri a Barcelona que enlluerna el terra quan comencem a entrar a la mítica i tantes vegades reconvertida sala del número 62 del Paral·lel de Barcelona. El dia convida a converses amb un got calent a les mans, mentre des del hall on esperem ens arriben els darrers senyals de les proves de so i hi ha correcuites d’algun músic sobre l’escenari quan comencem a entrar. Indicis de que avui seran una bona colla a dalt.
La gent omple pausadament el recinte, i aplaudeix fins i tot abans no comenci l’espectacle. Hi ha moltes ganes i il·lusió per viure la proposta de la Clara, i es nota. Abans però, hi ha una breu presentació del Festival de Jazz de Barcelona, que l’acull.
El concert, com remarca l’artista, és un acte de creació col·lectiva, igual que ho ha estat el disc. Un col·lectiu que és família, veient la connexió que hi ha i que transcendeix durant tota la nit.
Els dos primers temes ens serveixen per entrar en l’univers creat per la Clara. Una escenografia amb el piano al centre, ben a prop dels teclats, sintetitzadors i univers electrònic de l’Adri González, productor del disc juntament amb el Dídak Fernández. La seva bateria, percussions i amistat ja fa anys que acompanya a la Clara.
En primer terme, passejant des del centre de l’escenari als racons més laterals, s’alternen les 2 veus escollides per aquest treball. 2 veus joves per descobrir, la de l’Aina Zanoguera i la de la Carmen Aciar.
“Cerebralmente”, que a l’àlbum canta amb la maravellosa Ede, a la que molts vam conèixer en els directes de Xoel López, és la cançó que obre la nit. Un bon tastet del que ens espera. Veus, electrònica, percussió en alça per acabar amb protagonisme despullat del piano que enllaça amb els acords i la dolçor d’ “Hija del silencio».
A “Les flors”, veus i piano es rendeixen a la percussió que lidera el tram final, i ens regala la imatge més alliberadora de la Clara, la Carmen i l’Aina, que es posen al capdavant del ritme dels diferents tambors.
“Corsé” és una revolta contra les normes socials que ens imposen i que, sobretot, ens imposem. El projecte és un lloc des d’on treure la ràbia i denunciar els corses de la perfecció que portem i no ens sabem treure.
Es un lloc des d’on calmar i explorar les exigències que ens infligim, la frustració de no estar a l’alçada de les expectatives, on es reflecteixen les trampes que projectem a través de la mirada dels altres.
La perfecció és estàtica, està inerta, morta… En canvi, la imperfecció necessita transformar-se, és un diàleg amb el temps i l’espai que ens manté en vida. Quina sort ser imperfectes!!
La Clara reflexiona i ens explica el seu corsé particular contra el temps, i com el controla a base de contar-ho tot. Somric perquè el seu número preferit és el 6 perquè és el que duia Jose Mari Baquero de dorsal. Si, no puc deixar de somriure perquè quan vaig començar a estudiar periodisme somniava en treballar a un mitjà esportiu i entrevistar al meu jugador preferit del Barça i del món mundial aleshores, ves per on, Jose Mari Baquero.
1,2,3,4,5,6…. conta i canta “Maldita mi imagen”. Aquesta lluita contra el temps que a l’álbum sona ni més ni menys que en la veu de l’Albert Pla i que ara interpreta fins a acabar doblegada a terra la Carmen.
En un viatge al passat recupera “Tierra de hielo”, el tema interpretat per l’Alessio Arena a l’àlbum “Estòmac”, del 2018.
El públic està totalment entregat a la veu de l’Aina quan apareix el primer convidat de la nit, i un dels 13 col·laboradors de “Corsé”, Ferran Palau. Ningú com ell i el seu art de dir per recitar la cruesa de les ferides que relata “El tall”.
L’escenari que ens ha preparat la Clara és un espai viu, on hi passen coses constantment, i on les emocions explosionen i es projecten des de qualsevol racó i en qualsevol forma d’expressió.
La següent convidada és una autèntica bèstia escènica. Lorena Nogal ens atrapa amb la seva dansa visceral, i cada postura impossible, cada gest de fragilitat i fortalesa, aquell estar a punt de trencar-se que acaba amb una flexibilitat sobrehumana, no pot descriure amb major plasticitat el dolor i superació d’ “Ángel caído”, el tema dedicat a les mares que han sofert la pèrdua d’una filla o un fill per suïcidi.
Després de “Vientre seco”, que canta a la impotència de no ser allò que s’espera que siguis, arriba un moment bonic (i quin no ho està siguent), en el que asseguda al terra de l’escenari, la Clara explica com una cançó neix al piano, i imperfectament la grava i envia a persones que estima. I com de sobte deixa de ser seva per ser de les persones que la cantaran. Si hi ha una cançó que representa bé aquest procés és la que ve tot seguit, aquella “Mujer frontera” que va gravar amb Alba Flores i Ana Tijoux a benefici de las “Jornaleras de Huelva en Lucha”, i que és un homenatge a les dones que, tot i ser considerades invisibles, són un pilar fonamental a la societat. Migrants per necessitat. Dones fortes que anteposen les necessitats dels altres, de les seves famílies, per damunt de les seves.
Sense temps a reaccionar, des de la intimitat d’un escenari totalment a les fosques, la veu de l’Aina ens acompanya amb “Abrir la luz”, que tal com canta, poc a poc va deixant veure-la asseguda damunt del piano, pràcticament l´únic acompanyament en aquest viatge del negre al color.
Novament la dansa pren el paper de narradora principal, en aquest cas mitjançant Kiko López que interpreta amb el seu cos el significat de “Sota les dents”
Un espectacle tan coral com el que estem assistint és una feina col·lectiva, i arriben un minuts pels agraïments, llums, so, estilisme escenografia, disseny, management, discogràfica…
Ple d’electrònica, tenim la sort de gaudir de l’”Estat Salvatge” amb la veu d’una persona que l’inspira i connecta, l’Alex Serra, que també participa en el disc. Tot seguit, “Alta traïció” no compta en el directe amb la presència de Salvador Sobral, que la interpreta a l’àlbum, però en canvi podem gaudir-la amb una Aina poderosa dreta damunt el piano.
I arriba el moment que més esperava de la nit, i que supera les meves expectatives d’una manera inimaginable. Hagués anat només al concert per viure en directe la “Nana para mi”. I el que es crea en els minuts que dura la cançó es sense dubte un lloc on em quedaria a viure.
I és que vegades, apareixen temes que et mouen i remouen, que escoltaries en bucle, que et regalen tendresa a dojo. A “Corsé”, el tema és cantat per la Sílvia Pérez Cruz i un cor d’artistes immensos. No tenim a la Sílvia, però de sobte l’escenari sembla que es faci més gran per anar rebent una artista rere l’altra: Mariona Castillo, Judit Nedderman, Anaïs Vila, Katy Sey, Yoli Sey, Nacho Melús, Enric Verdaguer (l’intèrpret de “Perifèria”, el seu treball anterior), Odo Cabot, Nerea Pozo, Anna Ferrer i Clara Gispert van ocupant el seu espai mentre, esquena contra esquena, l’Aina canta amb força i la Clara fa ballar les tecles del seu piano.
No puc veure les cares del públic, perquè no puc deixar de mirar les dels que estan damunt l’escenari. La Clara està feliç tocant i ens mira somrient. La resta tanca els ulls al fer de la tornada un suau murmuri. Els instruments callen i ells murmuren des del cor. Veig la Mariona Castillo emocionar-se. Torna el piano i els somriures, la percussió i els cossos que es mouen, els ulls que somriuen i un darrer calfred em recorre la pell quan tots s’estiren allà on són, a terra, o al damunt del piano… com caient en una son profunda i alliberadora. “Si dormir, es lo opuesto a sufrir, yo dormiría toda una vida, gravitaria toda una vida”.
A les salutacions es sumen les artistes convidades que han aparegut durant tota la nit, que va arribant al seu final.
Encara ens queda un tastet del virtuosisme compositiu de la Clara, sola al piano, i l’acompanyament final dels músics per recordar “Niña” i tancar amb la potencia d`”El plor d’un cavall”, completant així els 13 temes del disc.
Ha passat una hora i mitja en un sospir. El ritme i la teatralitat de l’espectacle, la participació coral, el talent en cada detall del que acaba de passar davant nostra. La imperfecció a vegades pot semblar tant meravellosament perfecta.
La Clara ens acaba de fer un regal immens, tant potent i lluminós com el missatge que ens vol traslladar. I jo marxo agraïda, volent que tothom tingui la oportunitat de gaudir de la seva proposta, desitjant que poc a poc, cadascú de nosaltres sigui capaç de descordar-se el corsé que ens apreta.
Fotoreportatge complet al nostre banc d’imatges